Excursió al tossal de la Nevera de Catí (Alt Maestrat)

i visita a l'exposició de la Llum de les Imatges Pulchra Magistri: l'esplendor del Maestrat

Dia 22 de febrer de 2014

Itinerari: l’Avellà - Tossal de la Nevera - Catí

Distància: 14km

Desnivell acumulat: 443 m

Dificultat: baixa

El tossal de la Nevera, de 1.290 m, és una de les muntanyes més altes de les comarques del nord del País Valencià i bastant desconeguda, malgrat la dura bellesa que la caracteritza. Des del capdamunt es domina gran part de les comarques del Maestrat i dels Ports, especialment la vall de Catí, localitat de gran importància a l’edat mitjana en el comerç de la llana i ara en la indústria del moble, en la ramaderia i en l’elaboració d’un formatge excel·lent... el formatge de Catí, és clar.

El nom del tossal ve, precisament, de la presència prop del cim de dues neveres que s’usaven antigament per a la fabricació de gel a partir de la neu que s’arreplegava a l’hivern; tindrem l’oportunitat de visitar-les i les afegirem a la llista de les que ja hem vist: la del Penyagolosa, la de Castro, la de la serra d’Espadà, i les que encara queden!

L'excursió

Començarem a caminar des del santuari de l’Avellà (intentarem que ens òbriguen l’església per veure les pintures al fresc del segle xviii, i el Peret!) on podrem agafar aigua, molt bona, de la font; després mamprendrem una pujada constant però suau per un bosc de carrasques, fins als 1.290 m del tossal de la Nevera.

A poc a poc ens endinsarem en l’ànima del paisatge del Maestrat: les construccions de pedra seca (masos, parets de marge, pous, casetes, portelles, assagadors, abeuradors, comptadors d'ovelles, fonts, basses...) i, a mesura que pugem cap al cim, anirem assolint excel·lents vistes dels voltants: la vall de Catí i més enllà el Desert de les Palmes i el Penyagolosa; el barranc de la Givalcolla (ara convertit en un vedat privat de caça), i les moles d’Ares i d’Aragó, replantades amb moderns molins de vent, i encara més lluny el massís del Port, el Montsià, la serra d'Irta... i la mar.

El cim del tossal de la Nevera està molt exposat, per tant, si hi fa mal oratge no hi podrem estar molt de temps; altrament, amb sol d'hivern, és un lloc ideal per reposar i veure el paisatge.

Baixarem a Catí pel barranc de la Tova, on segurament veurem cavalls que hi pasturen lliurement. Abans, però, visitarem la nevera Vella i la nevera del Mas de la Serra, les quals, malgrat l’estat d’abandó en què es troben, encara permeten apreciar l’alt valor arquitectònic d’aquestes construccions.

La font de la Masada ens indicarà que s’acaba la senda i entrem al pla de Catí, on visitarem l'exposició de la Llum de les Imatges inagurada recentment i que es troba en els dos edificis més notables: la llotja i l'església. A més, a Catí val la pena caminar pels carrers del centre esquitxats de palaus i cases pairals, com ara la dels Espígol (segle XIII), l'hospital medieval, la casa del Delme... i també buscar els treballats rellotges de sol del segle XVII i... la pedra des d'on sant Vicent Ferrer va predicar malediccions i desgràcies per a tots els pecadors!

Per cert, a Catí, les carnisseries solen estar obertes per comprar embotit, carn i formatge del poble. 

Visita a l'exposició de la Llum de les Imatges Pulchra Magistri

La visita guiada a l'exposició dura aproximadament una hora i es farà en valencià; costa 3 euros (amb descomptes diversos) i es visita la llotja i l'església. Si algú no hi està interessat que ho diga quan s'inscriga.

Ja de tornada, i si anem bé de temps, pararem a visitar el santuari de Sant Pau d'Allbocàsser, que precisament va ser restaurat en una edició passada de la Llum de les Imatges.

Itinerari

València-la Pobla Tornesa-Catí-l'Avellà: 145 km

Agafeu l’autovia a Castelló (no peatge) i, a partir de Nules, seguiu sempre la CV 10 en direcció La Pobla Tornesa. Agafeu la primera eixida (núm. 35) que indique a la Pobla (on hi ha tres carrils de pujada). Allí mateix hi ha una rotonda amb una olivera i, a la dreta, l'àrea recreativa on quedem sempre. Continuarem junts fins a Catí per la carretera d’Albocàsser i Vilafranca.

A Catí deixarem uns cotxes i amb els altres pujarem a l’Avellà (8 km), on començarà l’excursió a peu.

Intendència: cal agafar esmorzar, dinar i coses per anar picant; també aigua per a tot el dia i altres begudes esperitoses, segons necessitats.

No oblideu la roba d'abric i protecció per a la pluja. 

SERRA D'ESPADÀ (I)

Vilamalur: de les trinxeres del Cabezo a la nevera de Cuatro Caminos

 Dissabte, 25 de gener de 2014

Distància: 15 km (aprox.)

Desnivell acumulat de pujada: 400 m (aprox.)

L'Espadà des d'una trinxera del Cabezo

Durant la Guerra Civil bona part de la Serra d'Espadà --ara declarada parc natural-- va ser solcada de trinxeres per impedir el pas de les forces que s'havien alçat en contra de la República. Unes de les millor conservades són les del Cabezo, punt central d'aquesta excursió. 

Començarem a caminar a Vilamalur, poble de l'Alt Millars, situat al cor de la serra d'Espadà; eixirem de la plaça del Concejo (on hi ha una font amb una devota làpida mariana), enfront del bar.

En primer lloc visitarem les runes del castell musulmà, des del qual hi ha bones vistes de tot el recorregut i de la serra d'Espadà. Més enllà, el Penyagolosa, la Plana i, a l'horitzó, la mar.

Porta d'accés al castell de Vilamalur

Seguirem fins al Cabezo, on recorrerem les trinxeres que, construïdes en pedra seca, ens traslladaran als anys de la Guerra en què els soldats hi passaven dies i nits, esperant l'enemic amb el fusell a les mans. Les trinxeres de la serra d'Espadà formaven part de la línia de defensa XYZ (Almenara-Santa Cruz de Moya) que va construir l'exèrcit republicà el 1938 per intentar parar --sense èxit-- l'avanç dels sublevats cap a València.

Després, per l'antic camí de Vilamalur a l'Alcúdia, anirem deixant el bosc de pi blanc i endinsant-nos en el típic bosc d'Espadà: pi pinastre i, sobretot, surers, dels quals en veurem alguns de ben grans.

Nevera de Cuatro Caminos

Travessarem el GR36 (la Vilavella-Montanejos) i seguirem per una senda que va per la lloma de la muntanya fins a la nevera de Cuatro Caminos, recentment restaurada, on dinarem.

A la serra d'Espadà es poden localitzar fins a 6 neveres més que van ser usades fins a finals del segle XIX i principis del XX. Emmagatzemaven la neu a l'hivern i, a l'estiu, ja convertida en gel, la venien a les ciutats més pròximes de la Plana, per a usos medicinals, per facilitar el transport i conservació d'aliments, per fabricar gelats, etc.

La tornada fins a Vilamalur es fa, primer, per camí i pista asfaltada pel mig d'un bosc espès i característic i, després, pel GR 36 fins a l'àrea recreativa de la rambla de Vilamalur.

Bosc de pinastres i surers

Com arribar a Vilamalur:

Des de València: A7 fins a Nules, on s'ha d'agafar la CV10 en direcció a la Pobla Tornesa. Després de Betxí, agafeu l'eixida cap a Onda, que es travessa per dins, en direcció Artesa, Tales i Suera (direcció Aiòder); abans d'arribar a Aiòder, agafeu una desviació a l'esquerra en direcció Vilamalur. Aparqueu a la plaça del poble on hi ha una font i el bar. Ens hi trobarem tots a partir de les 9 h.

Cal portar: roba d'abric i protecció per a la pluja; esmorzar i dinar; aigua per a tot el dia (només hi ha una font a l'eixida a Vilamalur).

El GR abandonat

Cal respectar la natura i no eixir-se'n dels camins tradicionals.

Les inscripcions, com sempre. Contesteu el missatge electrònic que us enviarem.

EXCURSIÓ ALS VOLTANTS DEL PENYAGOLOSA

10 de novembre de 2013

Xodos (1.063 m) – El Marinet (1.466 m) – Tossal de les Mallades (1.475 m) – [opcional: cim del Penyagolosa (1.813 m)] - Mas de Gargant (1.196 m) – Xodos

Xodos amb el Penyagolosa al fons

Distància aproximada: 17 km                        Desnivell aproximat: 600 m

Itinerari (amb cotxe).

València (8 h) – La Pobla Tornesa (8.45 h) – Xodos (9.45 h): 129 km

En arribar a Xodos, poble de l’Alcalatén encinglerat damunt d’un penyal a més de 1.000 m, podrem prendre un cafè –preferiblement un cremadet— a ca Anna. Després agafarem el Camí dels Pelegrins en direcció a Sant Joan de Penyagolosa. Aquest Camí ha estat declarat monument natural per la Generalitat i és només un tram del recorregut que, des de l’edat mitjana, cada any fan 13 pelegrins des de les Useres a Sant Joan, per demanar aigua, protecció de la pesta...

Camí empedrat a Gargant

La pujada es fa per l'ombria del Marinet, entre pinars; al principi del recorregut trobarem les dues úniques fonts de l’excursió, la dels Possos i la de l’Arxivello.

En arribar al pla de la Creu deixarem el Camí dels Pelegrins i tmbarem cap al Marinet, des d’on hi ha excel·lents vistes de Xodos i de les comarques veïnes fins a la mar; i també del Penyagolosa, que està ben prop. 

Restes d’antics assentaments i llegendes més o menys creïbles fan que el Marinet tinga alguna cosa d’especial.

Del Marinet al tossal de les Mallades anirem, còmodament, per l’assagador Entre Termes, via pecuària delimitada per llargues parets de marge per on antigament baixaven els ramats des d’Aragó al litoral mediterrani a pasturar durant l’hivern. Anirem en direcció al Penyagolosa fins al tossal de les Mallades, on hi ha el refugi del Centre Excursionista de Castelló.

El Marinet

El Penyagolosa només queda a 4 km i poc més de 300 m de desnivell positiu. Segons l’hora que siga i les forces del grup decidirem pujar-hi o dinar tranquil·lament a les Mallades.

La tornada, la farem pel mas de Gargant, on encara es conserven antics i senyorials masos que formaven quasi un poblet, al centre del qual es pot veure un rellotge de sol ben curiós. Al cingle sobre el qual s’assenta Gargant hi ha balmes amb pintures rupestres.

Fulles seques de roure reboll

Fins arribar a Xodos passarem per altres masos, combinarem sendes, pistes i camins empedrats, pinedes i rouredes.

Com sempre, donarem més informació organitzativa als qui s'inscriguen (dies abans de l'eixida).

Mapa del recorregut

Travessia Puertomingalvo-Castelbispal-Llinars

Travessia entre Puertomingalvo (o El Puerto) i Llinars (o Linares de Mora)

5 de maig de 2013

Algunes fotos.

Excursió d'uns 16 km de recorregut (8,5 de baixada) que ix de Puertomingalvo (1.453 m), antiga ciutat ibèrica i romana a tocar del Penyagolosa, que conserva, per la bona restauració feta, tot el sabor d'un poble medieval.

Abans d'eixir d'El Puerto, però, passarem pel forn, autèntic monument al paladar més llèpol; recomanació: demaneu un testament.

La primera part del recorregut és l'antic camí a Cortes d'Arenós i a Castelbispal, petit poble a la vora del riu Llinars ara rehabilitat després d'anys d'abandonament.

Ben prop del Puerto, ens aturarem al mas de Los Collados, on podrem veure misteriosos petroglifs i també la vall del riu Llinars, per on navegarem tot el dia. El camí davalla per un camí empedrat cap a una roureda; després, uns llaços permeten passar un cingle i arribar al mas i la font de Las Juncosas.

L'accés a Castelbispal es fa per una senda emboscada de pi negre. A partir d'ací, el camí s'encinglera fins que després torna al riu prop del molí de Las Torrecillas, a l'aiguabarreig del riu Llinars amb els barrancs del Rebollar i del Reguero.

En aquest punt ja no es deixa el riu fins arribar a Llinars (1.240 m); s'ha d'anar remuntant per un sender que va d'un costat a l'altre del riu, unes vegades més definit i unes altres mig esborrat pel pas de les vaques, especialment. No oblideu les xancles, necessàries per travessar algun pas. També hi ha tolls on es pot prendre el bany.

El desnivell de baixada és d'uns 500 m i el de pujada, sostinguda pel llit del riu durant 8 km, de 150 m (ni es nota); no hi ha cap dificultat tècnica.

Cal anar ben calçat (botes de muntanya o sabatilles de sola de muntanya) i portar aigua (ara ja fa calor), i esmorzar i dinar. Són recomanables bastons telescòpics, crema solar, gorra, protecció per a la pluja...

Abans d'eixir, podrem fer un cafè --NO esmorzar-- al bar d'El Puerto (potser hi coincidirem amb alcaldes i presidents!).

Com que és una ruta lineal, cal deixar un cotxe a Llinars que ens servirà per recollir, al final de l'excursió, els altres cotxes que estaran a Puertomingalvo. El premi per als conductors serà visitar el Pino del Escobón.

Itinerari des de València: 153 km
Itinerari des de Castelló: 88 km

A les persones inscrites, se'ls facilitarà més informació de com anar i altres detalls.

CULLA-ATZENETA DEL MAESTRAT

Excursió per terres del Maestrat (14 d'abril de 2013)

Culla (1.123 m) - Atzeneta del Maestrat (400 m)

Vegeu-ne algunes fotos
Mireu el recorregut en les ortofotos de Google.

Distància: 17,7 km

Desnivell: 243,5 m

Excursió lineal, quasi tota de baixada, entre Culla, antiga capital de la Setena de Culla, i Atzeneta del Maestrat.

La ruta, allunyada de carreteres, recupera antigues vies de comunicació entre aquestes dues poblacions i els masos que hi ha entre ambdues.

Començarem fent una visita al parc miner del Maestrat, dues antigues mines de ferro que van ser tancades als anys 60 i que, després de diversos usos, com ara el conreu del xampinyó, han estat rehabilitades per al turisme. 

Podrem conèixer com era de dura la vida dels miners que van abandonar els masos per jugar-se la vida en les profunditats de la terra.

Després farem un tomb pel nucli antic de Culla, declarat BIC (bé d’interès cultural), on destaquen, entre d’altres, els següents punts:

Runes de l’antic castell àrab de Culla, on ressalten les restes de la torre del Frare Pere i les muralles i torrasses del segle XIII; també la porta d'entrada a la barbacana del castell, amb els escuts d'armes de l'Orde de Montesa; la presó, dels segles XIII i XIV, que era l’antic graner del comanador; el Perxet, del segle XIV; l’arc de la Porta Nova (segle XIV), que permet l’accés al recinte emmurallat medieval, i l’antic Hospital, del segle XVII, rehabilitat com a sala d’exposicions on podem trobar la recreació d’una antiga aula escolar i una exposició fotogràfica dels punts més interessants de Culla; l’església del Salvador, del segle XVIII, a l'interior de la qual es conserva un retaule de Sant Roc, tríptic en pintura del segle XVI, i l'estàtua de pedra d'El Salvador, patró del municipi de Culla, d'estil gòtic del segle XIV. Lamentablement, del castell templer, del qual només queda una portada, va ser destruït durant les guerres carlines.

Als voltants del poble crida especialment l’atenció les construccions de pedra seca, tant d’edificis del nucli urbà de Culla i els masos que es troben al llarg del recorregut, com les parets de marge, les fonts, els pous, els assagadors..., restes d’un paisatge molt humanitzat com a conseqüència de l’antic i ric comerç medieval de la llana lligat als ramats transhumants procedents d’Aragó.

A mesura que el caminant s’allunya del poble el paisatge humanitzat va deixant pas a una orografia més agressiva i salvatge, de cingles i boscos, especialment de carrasques i roures, amb forts desnivells que anirem descendint sense dificultat.

Després de visitar el poble començarem a caminar cap a la font d'en Cabrit, al peu de l’ermita de Sant Cristòfol, on es pot agafar aigua. El camí es converteix en senda i comença a descendir pel barranc de Saera.

Es passa per diversos masos, en gran part abandonats ara, fins que la senda, que va penjada pel marge esquerre del riu de Montlleó, descendeix fins als molins de vent, antigues construccions dels segle XVIII, que encara estan dempeus.

La senda continua descendint per pinedes i bancals d’ametlers i oliveres; de tant en tant apareixen pous i aljubs que recullen l’aigua de pluja. En arribar al pla es travessa el riu de Montlleó i la rambla de Benafigos. Entre les parets d’assagadors i bancals treballats, s’arriba a Atzeneta després de passar per l’ermita de Sant Gregori.

Atzeneta és d’origen islàmic i el seu nucli primitiu es va construir en la confluència de dos barrancs amb la rambla, buscant la defensa natural dels fossats, tancant amb una murada la part oberta, és la “Vila Closa”, de la qual queden mostres de llenços i la torre de la Presó.

El poble va créixer en els segles XIV i XV i ho va fer encara més en el segle XVIII. Els monuments més destacats són l’antic Palau del Comanador de Montesa (Ajuntament), l’església parroquial de Sant Bartomeu, obra del segle XVII que posseeix un interessant altar major barroc (1744) i dues escultures molt interessants: la Verge de Betlem (s. XIV) i el crist de la Pietat (s. XVII).

El Museu Parroquial disposa, a més d’interessants elements d’orfebreria, d’un retaule dedicat a Sant Joan Baptista (s. XV) que procedeix de l’església del Castell, un llenç que ve també d’aquesta església i que està dedicat al mateix sant, i també trossos dels retaules de la Flagel·lació i de la Visitació de la Verge (s. XV).

Pels carrers de la “Vila Closa” es poden trobar bons exemples d’arquitectura popular juntament amb algunes cases senyorials, una de les quals és la d’en Jaume (s. XVIII) al carrer de la Puríssima.

(Info d'Atzeneta obtinguda en:

http://www.atzenetadelmaestrat.es/ca/node/5)

Atzeneta del Maestrat disposa d'una xarxa de senders molt recomanable, que us invitem a visitar.

Tardor a Penyagolosa

Dies 24 i 25 de novembre

Moltes vegades hem anat al Penyagolosa i quasi sempre hem reservat un dia per pujar al cim, i això està bé, però el massís té altres atractius, alguns de ben amagats, que val la pena conèixer.

Durant aquests dos dies d'estada al Penyagolosa farem dues excursions: la serra de la Batalla i el riu Montlleó i l'Estrella.

La serra de la Batalla, de nom misteriós però de gran valor ecològic, representa la tercera alçada del massís després del cim del Penyagolosa i el cingles de Marcèn.

Es troba situada a l'esquena de Sant Joan i és un lloc poc transitat pels excursionistes.

El recorregut aproximat serà de 15 km i d'uns 500 m de desnivell acumulat.

Començarem l'excursió al recent inaugurat centre d'informació. Després de la visita, agafarem el PR 66 que ens durà a la Portera del Llop. En aquest punt val la pena desviar-se per veure el Rebollar, petit reducte de roures rebolls. Aquest petit bosc de rebolls és únic tan prop de la Mediterrània i ara només és una mostra del que van ser els rebollars de Penyagolosa. En tot cas, els exemplars joves de reboll que veurem van conformant un tipus de bosc atlàntic molt humit  i bonic, amb sotabosc de falgueres, esbarzers, veròniques... i la fràgil orquídia curruià.

Deixarem el Rebollar i començarem a pujar al capdamunt de la serra de la Batalla per un bosc de pi negral tacat d'aurons i falgueres. A la part més alta trobarem les savines rastreres, que creixen com en un jardí; és el Xaparral.

Recórrer l'ombria de la serra de la Batalla és un plaer per als sentits i, segons l'època, també permet fer una bona cistella de bolets (agafeu malles, per si en trobem).

El final de la serra ens durà a terres aragoneses on començarem el retorn cap a Sant Joan fent escala en diversos masos que poblen la capçalera del riu Carbo i que permeten bones vistes sobre aquesta barrancada i sobre el cim del Penyagolosa: el mas Roig, la torre del Mosquit...

Com que la casa rural on dormirem i menjarem està situada dins de Vistabella, a la nit, podem fer una visita pels carrers del poble; també a l'església i al bar, on, si fa fred, un bon cremat et recupera la virtut.

L'Estrella 

Diumenge dia 25 farem l'excursió a l'Estrella, antic poble del segle XIV que va ser abandonat pel tràgic succés esdevingut el 9 d'octubre de 1883 en què fins a 17 cases van ser soterrades per una esllavissada producte de les fortes pluges. L'Estrella es troba situada a la riba esquerra del riu de Montlleó, al terme de Mosquerola.

El recorregut, d'uns 14 km, no té cap dificultat, tret de la forta baixada fins al riu de Montlleó i la pujada final (450 m de desnivell acumulat).

Deixarem els cotxes al final del Pla on podrem visitar l'Engolidor, avenc que engull tota l'aigua que circula pel Pla de Vistabella en època de pluges i que se suposa que torna a la superfície als ullals del Montlleó, que també veurem més endavant.

Primer per un camí des del mas de Pessetes i després per una senda emboscada que es converteix en assagador en arribar al riu de Montlleó farem cap a l'Estrella, que, malgrat estar deshabitat des de fa més de 100 anys, conserva l'esplendor entre renaixentista i barroc de l'església i les dues cases d'hostes.

Al centre de la plaça, empedrada, viu una enorme morera i un placa recorda que allí va nàixer un torero famós fa moooolts anys: El Niño de la Estrella.

L'excursió continuarà riu avall, per un antic camí, ara molt malmès, fins al molí dels Ullals, on la surgència sempre permanent d'aigua molt freda dóna vida al quasi sempre sec riu de Montlleó.

Travessarem el riu en diverses ocasions fins agafar una pista que, amb contínua pujada, ens durà de nou al Pla i als cotxes.

Durant aquests dies haurem vist el cim del Penyagolosa per tot arreu però ens el reservem per a una altra ocasió.

Fotos

Aclariments

- L’oratge pot obligar a modificar les excursions; caldrà adaptar-se a les circumstàncies.

- Cal portar el dinar de dissabte i de diumenge, a més de barretes o gels energètics, fruita, fruits secs... Dissabte esmorzarem a la casa rural on ens allotjarem i on també ens poden fer entrepans per dinar diumenge.

- Cal portar aigua (almenys un litre i mig).

- Cal respectar l’horari previst.

- No agafeu més pes de l’imprescindible perquè l’haureu de portar damunt.

Què cal portar?

- Roba d’abric i protecció per a la pluja.

- Frontal, farmaciola bàsica, protecció solar, bosses de fem, impermeable, cantimplora, calcer de muntanya, bastons telescòpics, càmera de fotos...

Notes

- Cal respectar les sendes i no travessar-les al recte com si fórem bicicletes o animals. Millor encara: podem ajudar a conservar-les i restaurar-les tallant alguna argelaga o posant alguna fita als llocs més perduts.

- Cal protegir la natura i no deixar-hi cap tipus de fem. Anirem pel parc natural del Penyagolosa; a les zones de protecció especial no es poden collir flors ni plantes, i a les altres zones, tampoc.

- L’oratge.

LES GÚBIES DEL MATARRANYA I EL RIU ULLDEMÓ

Dies 13, 14 i 15 de juliol de 2012

Els dos rius principals que naixen als Ports de Tortosa-Beseit-Fredes són el Matarranya i l’Ulldemó. Tots dos travessen paratges espectaculars, per l’exuberant vegetació i per les formacions rocoses que l’aigua hi ha llaurat al llarg del temps, especialment les gúbies: tolls d’aigua clavats entre altes parets, que només es poden travessar si et banyes alguna cosa més que els peus.

El Pont d'Arany

Hi farem dues excursions, la primera al riu Matarranya i la segona a l’Ulldemó. En ambdós casos seguirem el mateix esquema: cal matí caminada de pujada per paratges de muntanya molt vegetals i amb bones vistes, i a la vesprada descens per dins dels rius, on combinarem sendes i barranc, i on hi haurà tolls per banyar-nos.

Per tal de no patir excessivament les altes temperatures del juliol, convé començar a caminar ben de matí (7.30 h) i relaxar-nos durant la baixada per dins dels barrancs.

A més, tenint en compte que hi farem dues nits, podem visitar, a mes de Beseit, on ens allotjarem, Vall-de-roures, capital de la comarca del Matarranya i ciutat monumental.

Excursió 1: Les gúbies del Matarranya

Dia 14/7/2012, dissabte

Itinerari circular: el Parrissal – moletes d’Arany – el Matarranya

Distància: 16 km: 6,5 de pujada i 9,5 de baixada

Durada: tot el dia

Desnivell: comencem a 717 m i arribarem fins als 1.226 m

Dificultat: mitjana-alta.  

El riu Matarranya —com l’Ulldemó— naix al bell mig dels ports de Tortosa-Beseit-Fredes, a la mola de Catí (recordeu que hi vam estar el 2006?).

Les gúbies del Matarranya

Ara, però, l’atacarem pel flanc aragonès, que es caracteritza sobretot per la presència de cursos d’aigua permanent: el Matarranya, l’Ulldemó, l’Algars, el Canaleta...

Eixirem, de bon matí, amb cotxe des de Beseit per una pista (8 km) que ens durà al lloc d’inici: el pla de la Mina. Durant el trajecte amb cotxe portarem a la dreta el Matarranya i passarem pel mas de Llúvia, on hi ha uns tolls d’aigua cristal·lina en pedra tosca; també per unes balmes amb pintures rupestres i pels peus del castell de Cabrera, el Tigre del Maestrasgo.

La caminada comença pujant fort per un camí que usaven els masovers i els traginers que comunicaven Beseit i Tortosa, i més recentment alguna explotació minera, ara abandonada. La pineda espessa dóna pas a una senda penjada en el vessant d’una muntanya fins al coll de la Balanguera (1.036 m), on agafarem alè per a l’última pujada del dia: les moletes d’Arany, de 1.226 m. 


La caminada per les moletes és quasi plana i molt relaxant, i té vistes aèries sobre les gúbies del Matarranya, les que a la vesprada passarem per dins.

Des del pou de Borràs, on tocarem el GR8, i el clot de Maçana, farem cap a la canal de l’Anogueret que ens dura, tot de baixada, fins a la llera del Matarranya, on descansarem —i dinarem— a la font de les Bassetes.

El riu Matarranya

A partir d’aquest punt, seguirem el curs descendent del Matarranya, combinant la caminada per dins del riu amb les sendes que faciliten el pas per alguns llocs. Seran més de 5 km de riu, de paratges amb aigua i verd i roca, amb tolls i estrets.

El lloc més espectacular són les gúbies, un pas estret, on el riu s’encaixona entre parets de 100 m d’altura que en alguns punts es poden tocar amb els braços oberts. Per poder travessar-les cal llançar-s’hi i nadar, almenys en tres casos, en una aigua freda, molt freda. Convé que cada u porte una bossa gran de fem, per posar-hi dins la motxilla, la càmera de fotos, etc.

Fins al Parrissal, on tenim els cotxes, és una tranquil·la passejada, amb bons tolls on prendre el bany.

Si queda temps i ganes, el millor bany és al mas de Llúvia, sempre que no hi trobem domingueros amb l’equip de música massa fort.

De nit visitarem Vall-de-roures.

Vall-de-roures

Excursió 2: Les gúbies del Regatxol (riu Ulldemó)

Dia 13/7/2012, diumenge

Itinerari circular: La Pataquera - Masets de Lino – riu Ulldemó

Distància: 16 km: 7 de pujada i 9 de baixada

Durada: tot el dia

Desnivell: comencem a 634 m i arribarem fins als 1.204 m

Dificultat: mitjana

El riu Ulldemó també naix a la mola de Catí, però descendeix pel costat oposat al Matarranya fins que s’ajunten a l’eixida de Beseit.

El riu Ulldemó

Eixirem, de bon matí, amb cotxe des de Beseit fins a la Pataquera, lloc on començarem a caminar. Abans, però, veurem el racó de Sant Antoni, un retaule de roques —contrafort de Penyagalera— que cau sobre un meandre de l’Ulldemó.

Començarem pujant entre falgueres i pins per una senda ben marcada i pronunciada; a mesura que guanyem altura obtindrem bones vistes sobre el riu i altres indrets, i anirà canviant la vegetació: aurons, grèvols, falgueres, teixos, boixos... i peònies! (esperem que encara en trobem amb flor), fins arribar al mas de Lino (1.100 m), on esmorzarem sense presses.

Reprendrem el camí que continua ja en pla, tot i que valdria la pena pujar a la mola de Lino (1.200 m) per assolir millors vistes sobre les roques d’en Benet, el riu Algars, la mola de Catí, Terranyes... i les planes d’Arnes i d’Horta (o Orta) de Sant Joan, a més de poder resseguir el recorregut que encara ens quedarà per fer per dins del riu.

El riu Ulldemó

Per arribar a l’Ulldemó haurem de fer, durant poc més d’una hora, una baixada continuada, entre pins i carrasques, per la canal de Rito, que interromprem per visitar uns ullals on creix la viola d’aigua, una petita planta carnívora, i on podrem agafar aigua fresca.

En arribar a l’Ulldemó —que en aquest curs alt es diu Regatxol— canviarem les botes per les sabatilles d’aigua i el remuntarem fins a les gúbies, a les quals només podran accedir els més valents, ja que cal travessar nadant una gúbia i enfilar-se, amb l’ajuda d’una corda, per una paret d’uns tres metres.

Després iniciarem el descens de l’Ulldemó, caminant per dins de l’aigua, sortejant tolls o nadant-hi, i en ocasions fent ús de sendes alternatives que permeten resoldre alguns punts complicats, com ara els estrets del Bac o els del Regatxol.

Al llarg del recorregut trobarem tres ullals, el ja citat de Rito, els ullals del Tall Nou i els de la Figuerassa, que alimenten el cabal i on es pot beure amb seguretat.

Pujant a les moletes d'Arany

La vegetació —teixos arran del riu—, l’aigua corrent —clara i neta— i les roques i els cingles presents per tot arreu conformen un paisatge ideal per a relaxar-se i deixar-se dur, sense pressa, pel corrent.

Farem cap als cotxes i tornarem cap al brogit de les ciutats, però amb els pulmons plens d’aire pur i la retina amerada de tots els colors del verd.

Les gúbies del Matarranya